10 de Setembre de 2015
Just avui fa un any que vam agafar un avió direcció Vancouver, BC, Canadà, amb les maletes ben carregades amb les poques coses que ens hi van caber.
Sembla mentida que ja faci tant de temps, deu ser veritat allò que diuen de que el temps vola.
En tot aquest temps ens hem anat acostumant al dia a dia, als paisatges impressionants que mai haguéssim imaginat que es poguessin trobar dins d'una ciutat i a la cultura i manera de fer dels canadencs, que encara avui, ens sembla molt diferent a la nostra.
Durant aquest any, hem comprovat que la British Columbia i en concret, Vancouver, és un cas excepcional en el paisatge blanc del Canadà, com si fos un poblet gal dels còmics d'Asterix, que es resisteix a la conquesta del fred.
Aquest ha estat un any de buscar feina, de treballar (i seguir buscant feina...), de conèixer gent nova i comprovar sorprenentment, que tenim més en comú amb gent russa, ucranïnesa, filipina o mexicana, que amb els propis canadencs.
Ha estat un any d'anar muntant a poc a poc el que abans era un pis buit i amb els mesos, s'ha anat omplint de mobles, fotos i plantes fins a convertir-se en alguna cosa més semblant a un lloc on viure-hi.
Ens hem acostumat al Skype, com a mínim una vegada a la setmana amb la família; a les 9 hores de diferència i a passar-nos fotos pel dropbox o el watsapp.
També ens hem acostumat a parlar en anglès cada dia. Amb el temps et sorprèn com de cop i volta, comences a pensar en anglés i tot i que el nostre encara és molt millorable, les frases ja surten de forma automàtica.
Suposo que parlo per tots dos, quan dic que Vancouver és una ciutat que ens encanta (tot i ser un pel avorrida), però hi ha coses que no es poden reemplaçar. La família i els amics a Barcelona, les mitjanes amb patates braves o fins i tot sortir a córrer per la Diagonal!
És veritat que els paisatge de Vancouver acompanya molt més a l'hora de córrer, que hi ha menys cotxes, menys semàfors als que aturar-se i menys pol·lució, però casa meva és casa meva i quan tornem a Barcelona de visita, tinc clar que les bambes i les malles serà el primer que posi a la maleta.
Demà és la Diada Nacional de Catalunya i se que se'm farà molt estrany no poder anar a fer una volta pel passeig de Sant Joan a veure-hi l'ambient o no veure estelades i senyeres penjades per tota la ciutat, però un cop l'any, a 8615Km de casa jo també hi penjaré la meva.
Ens veiem aviat.
Combat-Metaleros en Vancouver
Vancouver
jueves, 10 de septiembre de 2015
miércoles, 3 de junio de 2015
Identitat
Tot i que Barcelona pot ser considerada una ciutat multi-cultural, en aquest sentit, Vancouver li passa la mà per la cara a Barcelona i de ben segur a moltes altres ciutats europees.
Tot i tenir un nombre tan elevat d'inmigrants, els canadencs tenen una acceptació dels "new comers" (nou vinguts), com ells es refereixen als inmigrants no nacionalitzats, de la que n'hauria d'apendre molta gent d'altres paisos.
Tots els dies a la feina, escolto parlar xinés, japonés, tagalog, punjabi, español, anglés, francès... aquesta és una realitat que els canadencs tenen més que acceptada.
Tot i estar en contacte amb tantes cultures dia a dia, el sentiment d'identitat própia, no es perd, si de cas augmenta.
Aixó que diuen els fatxes (ehm... perdó... "la gent de dretes") de "los nacionalismos se curan viajando", és fals (si és que al sentiment d'identitat s'en pot dir nacionalisme).
Tinc clar que visc en un continent i un país que no és el meu, que visc en una ciutat que acull milers de cultures (també la meva) i que el fet de poder interactuar amb tantes persones d'altres cultures, és una de les millors coses de viure aquí. Però també tinc clar que sóc català.
Quan per primera vegada els companys de feina em van preguntar d'on era, els hi vaig haver de respondre només amb el nom de la ciutat, Barcelona, que els hi sona bastant més que Catalunya. És aleshores quan et responen "ah! Spanish!" al que et veus obligat a respondre amb un incòmode"si, però no".
Després d'haver explicat la diferència entre els mexicans i els espanyols (si, ho confonen molt...) o d'haver d'explicar que l'espanyol i el francés no són la mateixa llengua (cosa que mai em vaig imaginar que hauria de fer...), he hagut d'explicar desenes de vegades que és un català, que tenim un altre idioma, que Espanya no té 3000 anys d'història com a país (per molt que ho repeteixi l'Esperanza Aguirre) i que hi ha moltes persones que no se senten còmodes amb aquesta obligatorietat de ser espanyols.
Hi ha una companya filipina que estudia espanyol i de tant en tant em va demanant com es diu alguna
cosa en espanyol. Jo de bon grat li responc en castellà i tot seguit li repeteixo la mateixa frase o paraula en català, ella a canvi intenta ensenyar-me algunes paraules en tagalog.
Visc a Vancouver, British Columbia, Canadà; parlo espanyol, català, anglés, una mica d'italià, se dir un parell de frases en rus i "hola, com estàs" en tagalog, però sóc i sempre serè un català ben orgullós de ser-ho sigui al país del món on sigui.
Tot i tenir un nombre tan elevat d'inmigrants, els canadencs tenen una acceptació dels "new comers" (nou vinguts), com ells es refereixen als inmigrants no nacionalitzats, de la que n'hauria d'apendre molta gent d'altres paisos.
Tots els dies a la feina, escolto parlar xinés, japonés, tagalog, punjabi, español, anglés, francès... aquesta és una realitat que els canadencs tenen més que acceptada.
Tot i estar en contacte amb tantes cultures dia a dia, el sentiment d'identitat própia, no es perd, si de cas augmenta.
Aixó que diuen els fatxes (ehm... perdó... "la gent de dretes") de "los nacionalismos se curan viajando", és fals (si és que al sentiment d'identitat s'en pot dir nacionalisme).
Tinc clar que visc en un continent i un país que no és el meu, que visc en una ciutat que acull milers de cultures (també la meva) i que el fet de poder interactuar amb tantes persones d'altres cultures, és una de les millors coses de viure aquí. Però també tinc clar que sóc català.
Quan per primera vegada els companys de feina em van preguntar d'on era, els hi vaig haver de respondre només amb el nom de la ciutat, Barcelona, que els hi sona bastant més que Catalunya. És aleshores quan et responen "ah! Spanish!" al que et veus obligat a respondre amb un incòmode"si, però no".
Després d'haver explicat la diferència entre els mexicans i els espanyols (si, ho confonen molt...) o d'haver d'explicar que l'espanyol i el francés no són la mateixa llengua (cosa que mai em vaig imaginar que hauria de fer...), he hagut d'explicar desenes de vegades que és un català, que tenim un altre idioma, que Espanya no té 3000 anys d'història com a país (per molt que ho repeteixi l'Esperanza Aguirre) i que hi ha moltes persones que no se senten còmodes amb aquesta obligatorietat de ser espanyols.
Hi ha una companya filipina que estudia espanyol i de tant en tant em va demanant com es diu alguna
cosa en espanyol. Jo de bon grat li responc en castellà i tot seguit li repeteixo la mateixa frase o paraula en català, ella a canvi intenta ensenyar-me algunes paraules en tagalog.
Visc a Vancouver, British Columbia, Canadà; parlo espanyol, català, anglés, una mica d'italià, se dir un parell de frases en rus i "hola, com estàs" en tagalog, però sóc i sempre serè un català ben orgullós de ser-ho sigui al país del món on sigui.
jueves, 14 de mayo de 2015
Rutina
Després de vuit mesos (que es diu
aviat) vivint a Vancouver, tot allò que al principi era tant nou, s'ha
convertit en la rutina del dia a dia.
Al cap i a la fi, el temps ha fet que
ens acostumem a tot allò que els primers mesos ens semblava "impressionant"
o "curiós", per passar a formar part d'una normalitat assumida.
Amb el temps, ens hem acostumat a la
quantitat d'arbres de tots colors, a les flors de la mida d'una pilota de
tennis, als corbs, esquirols, oques i a veure algun grupet de foques de tant en
tant quan anem a comprar al mercat de Granville Island.
També t'acostumes a la manera de ser i
de fer dels canadencs i a haver comprovat en primera persona, que molts dels
tòpics sobre els canadencs, com que mengen massa sucre, que van d'ecologistes
però no reciclen, que són uns mantes a l'hora de treballar o que
tenen una absoluta desconeixença de tot allò que no sigui Nord-Amèrica,
per desgràcia, són certs.
Les muntanyes que envolten la ciutat
o el bullici i els gratacels del Downtown, ja semblen d'allò més normals.
Com quan vivíem a Barcelona, passem
les setmanes treballant, anant a comprar, fent alguna cerveceta de
tant en tant (Estrella Damm, la de casa, que aquí també en tenen),
relaxant-nos les estones que podem veient alguna sèrie o
alguna pel·lícula amb unes patatones, sortint
a córrer quan la mandra (i el cansament) ho permet...
Tret d'algunes coses, la rutina és la
mateixa, les persones són diferents.
Tot i que l'Skype i el WhatsApp
ajuden a comunicar-se amb la família i amics, es troben a faltar els sopars
setmanals a casa dels pares, o els dinars de diumenge amb tota la família, les
ampolles d'Enate, la truita de patates de ma mare, els peixos de la sogra que
sempre em guarda el tros més gran, criticar al polític de
torn amb mon pare, els "cunyats" parlant de videojocs, els pastissos
de la meva germana gran, la típica brometa de la meva germana mitjana
sobre quan jo era petit, els amics i les cervecetes a Marina, anar a
jugar a l'Xbox a casa del David, els excompanys de feina que
feien d'una feina de merda unes hores molt més agradables...
Tot i que encara
no sabem del cert quan podrem tornar de visita per
Barcelona, ja ho estem planejant tot per quan la feina ens ho permeti a tots
dos.
Tampoc voldria que sembli
que no hi estem a gust a Vancouver! Al contrari! És una ciutat espectacular,
amb un clima que et fa dubtar que realment siguis a Canadà, hi hem
conegut gent de puta mare (un taco! 0.0), hi ha oportunitats reals de
trobar feina en el meu camp i per una feina qualsevol ja ets
mileurista (fins i tot fent la conversió de dòlars canadencs a
euros), cosa que a Barcelona, mai he sigut...
Vancouver està molt bé, però com a
casa enlloc.
domingo, 4 de enero de 2015
Primeras impresiones de Vancouver: La ciudad orgánica del yoga por excelencia
Hace ya
tiempo que tenía una deuda pendiente con este blog. Sin embargo, con la excusa
del trabajo, he ido posponiendo mi aportación. La verdad es que a mí esto de
escribir en un blog no se me da nada bien, pero intentaré, como nuevo propósito
de año y demás chorradas, mantenerlo un tanto al día. Aunque no prometo nada.
De veras, si a esto le sumas la lluvia y la falta de iluminación de las calles, es toda una aventura llegar sana y salva al curro. Punto negativo para el tráfico, la iluminación de las calles (sólo presente en las calles principales) y la lluvia (aunque de momento a la lluvia le pongo punto neutro, tiene cosas buenas). “Podría ser peor, podría llover!” Sí, sí, aquí eso se cumple.
La siguiente primera impresión fue el día que salí a correr a las 7 de la mañana y ya no volví a hacerlo, joder con las cuestas! En fin, el paisaje es precioso y correr sin tener que tragarte los humos de mil coches como pasaba en Barcelona es una gozada. Además, aquí todo el mundo corre, todo el mundo tiene piernacas (no es de extrañar con las subidas y bajadas que hay), todo el mundo es sanísimo y eso me lleva a dos impresiones más: aquí la gente come orgánico (sino eres un “mierda”, no cool at all) y hacen yoga.
Pero no hacen yoga, como tú y yo podríamos hacer, en la intimidad en casa o en el gym, no no, aquí hay otro nivel. En esta ciudad TODO el mundo hace yoga y eso lo sabemos porque el 89 % de la población va vestida de “yogueros” (se dice así???) van todo el día con las mallas de marca pitifudefua, con la colchoneta de colores y la mochila a juego encima y, por si no fuera suficiente, ves a la gente en los parques haciendo yoga con “pseudo gurus” a su lado o si no van a los gimnasios de YOGA sempervita o algo así, que están por todas partes. Quizás tanto yoga les da esa paz espiritual que muestran cuando te atienden, no sé…medio punto? Buff, por cierto, no sé cómo va la evaluación de mis primeras impresiones.
La
primera impresión de Vancouver, por empezar por algún sitio, fue que era una
ciudad donde la naturaleza se entremezclaba
sin cesar con la ciudad. Primer punto
positivo.
La segunda impresión fue que era una ciudad MUY cara, ya sólo el taxi nos costó 45 CAD y el taxista se quedó la
vuelta pensando que era propina. Para que os hagáis una idea, el quilo de pollo
está a 18 CAD y el de salmón a 40!! Punto
negativo. La siguiente impresión fue el primer día, después de aterrizar y
descansar en casa de la jefa, cuando fuimos al banco con ella a abrir una cuenta.
El tipo que nos atendió, asiático, como el 50 % de la población (otra de las
primeras impresiones fue que no estábamos en Canadá si no en Asia, concretamente China!
Punto
positivo si te gusta la comida asiática) era muy muy muy amable. La verdad es que
la amabilidad es un punto positivo de esta gente, si bien,
a veces, parece que son “demasiado amables” y que por dentro piensan que eres
de lo peor. Pero realmente son súper amables, con sonrisas Profiden de oreja a
oreja que asustan, que te hace pensar que son tan y tan agradables por las
dosis de azúcar que llevan en vena (otro tema a tratar de los Vancuveritas, su obsesión por el azúcar.) o si es debido
a que se acaban de fumar un porraco del quince (sí, porque a lo que huele esta
ciudad no es a orégano o curry, es a maría!). Pues eso, punto positivo pero
casi casi, como te llega a poner nerviosa esa actitud tan sonriente, les pongo punto neutro. Por cierto, mirad si son
amables que el chico coreano que nos atendió, Tong o Pong o algo así, muy majo,
nos hizo un mapa para que pudiéramos ir a la oficina de la “Seguridad Social”
Canadiense dónde íbamos a solicitar el SIN, bueno el Social Insurance Number o
pecado (SIN=pecado :P).
A ver,
por dónde iba yo….ah sí, impresiones. La siguiente gran impresión y que merece
un post es: EL TRÁFICO! “”Aquests
Vancouveritas estan bojos!”” No saben conducir, no tienen semáforos, los cruces
permiten que los coches vayan por donde les de la real gana, el peatón no
existe en un prototipo de fiambre ambulante. Es maravilloso cruzar la calle,
nunca sabes quién va a intentar atropellarte, si será el chino del porche de la
derecha, o el señor que gira mirando hacía el lado contrario o la chavala de la
izquierda que controla su Facebook por móvil o qué sé yo!
De veras, si a esto le sumas la lluvia y la falta de iluminación de las calles, es toda una aventura llegar sana y salva al curro. Punto negativo para el tráfico, la iluminación de las calles (sólo presente en las calles principales) y la lluvia (aunque de momento a la lluvia le pongo punto neutro, tiene cosas buenas). “Podría ser peor, podría llover!” Sí, sí, aquí eso se cumple.
La siguiente primera impresión fue el día que salí a correr a las 7 de la mañana y ya no volví a hacerlo, joder con las cuestas! En fin, el paisaje es precioso y correr sin tener que tragarte los humos de mil coches como pasaba en Barcelona es una gozada. Además, aquí todo el mundo corre, todo el mundo tiene piernacas (no es de extrañar con las subidas y bajadas que hay), todo el mundo es sanísimo y eso me lleva a dos impresiones más: aquí la gente come orgánico (sino eres un “mierda”, no cool at all) y hacen yoga.
Pero no hacen yoga, como tú y yo podríamos hacer, en la intimidad en casa o en el gym, no no, aquí hay otro nivel. En esta ciudad TODO el mundo hace yoga y eso lo sabemos porque el 89 % de la población va vestida de “yogueros” (se dice así???) van todo el día con las mallas de marca pitifudefua, con la colchoneta de colores y la mochila a juego encima y, por si no fuera suficiente, ves a la gente en los parques haciendo yoga con “pseudo gurus” a su lado o si no van a los gimnasios de YOGA sempervita o algo así, que están por todas partes. Quizás tanto yoga les da esa paz espiritual que muestran cuando te atienden, no sé…medio punto? Buff, por cierto, no sé cómo va la evaluación de mis primeras impresiones.
Más
cosas, ya he dicho que todo lo que comen es orgánico?? Ui creo que sí. A otra
cosa mariposa. Siguiente impresión, fuman maría a todas horas en cualquier
lugar, como no se ve ni a un solo poli (punto positivo o negativo?), tienen “farmacias”
donde te la venden en bolsitas, incluso máquinas expendedoras (alucina vecina!
OMG, dígase poniendo voz de pija). Lo que yo os decía, así están siempre de
contentos!
Punto negativo por no
tener bares heavies, sólo uno! (Ain´t it fun) Esto es lo que peor llevamos…aix
menos mal que hacen conciertos! Lo malo, la zona dónde los hacen, en East Hastings
con todos los adictos de metadona deambulando por las calles, grises, tristes…en
fin, un espectáculo nada agradable. Da mucha penita…Punto super negativo!
Ahora
sí, el punto positivo por excelencia es poder ir al trabajo cada día caminando,
saludando a mis 7 magníficos ( unos árboles impresionantes que adoro)
, el poder
ver las montañas desde el camino al trabajo, el que todo sea verde, no haya
ruidos como en Barcelona, la tranquilidad, el aire limpio, el agua gratis
(puntazo, menudas duchas nos marcamos!), las ardillas, los cuervos, las palomas
(bueno estas no tanto!), en fin, Vancouver
es Naturaleza en estado puro y eso es lo más.
Creo
que lo voy a dejar aquí porque he puesto un rollazo que a ver quién se lo lee,
en fin, el próximo post intentaré ser más escueta. Hasta pronto!
PD: Mi trabajo,
punto positivo y la jefa más!! (uff casi se me olvida)
martes, 9 de diciembre de 2014
UPS, FedEx i els pebrots quadrats.
Vivint fora del teu país, normalment la teva
família t'envia coses que has deixat que no t'hi cabien a la maleta o que
simplement no podies portar a l'avió (com pot ser un iMac…).
En el poc temps que portem vivint a
Canadà, hem rebut dos paquets, un dels meus pares, per UPS i un dels
pares de la Bàrbara, per FedEx. De fet en pocs dies n'hem de rebre un
altre amb tot de menjar típic de nadal que a Canadà no s'hi pot trobar (turró,
polvorons…).
La questió és que tot i que el preu
de l'enviament del paquet hagi estat pagat des de l'origen, per
que te l'entreguin, has de pagar taxes d'aduanes sobre l'import
estimat del contingut del paquet (i dic "estimat" per
que quan el contingut són coses usades, el seu valor monetari pot ser molt subjectiu).
Havent rebut i pagat el primer dels
paquets, als pocs dies, rebo una trucada de UPS, bé… una trucada no,
una gravació, advertint-me que no hem pagat les taxes del paquet i que si les
taxes han estat pagades recentment, ignori el missatge de veu.
Com és obvi, havent comprovat al banc
que UPS ja havia cobrat el xec que els hi vam donar en rebre el
paquet, ignorem el missatge.
Una setmana després, el mateix missatge
d'UPS et comença a fer notar la mosca darrera de l'orella...
"serà un error" i l'ignores.
Havent arribat el segon paquet
via FedEx i havent pagat via telefònica aquest cop, a la setmana ens
arriba una carta notificant que no hem pagat les taxes… això ja comença a ser
surrealista…
Exactament com al missatge de veu de UPS, a la
carta de FedEx hi diu que si ho has pagat fa poc, l'ignoris per
complet, així que l'ignores. Ara la mosca darrera l'orella ha desaparegut i qui
comença a estar una mica mosca ets tu.
Començo a pensar que aquí les empreses de
missatgeria adverteixen per defecte als seus clients de que paguin,
tot i haver pagat… cosa que no té massa sentit, ja que no t'entreguen el paquet
si abans no pagues les taxes.
Un temps després, amb uns quants missatges de veu
d'UPS a la bustia del mòbil i una altra carta de FedEx a la
bustia advertint que "aquesta és l'última advertència" per
que paguem allò que ja hem pagat i amenaçant de paralitzar qualsevol
enviament que ens facin a través d'aquestes dues empreses i de transferir el cobrament
del nostre "deute" a una empresa externa, decideixo trucar.
A UPS, la tele operadora (o
"representative" com aquí els hi diuen), em dona les
gràcies per trucar-los preguntat-me acte seguit com desitjo
pagar els diners que els hi devem o si tinc cap dubte sobre
el pagament.
"El meu dubte és per que hem de
pagar les taxes que em diuen que devem, si ja ho vam pagar el dia que ens
van entregar el paquet?"
Al que la
"repre"em respon "Well that's a good question!"
Oh i tant que n'és de "good" la
"question"!!
Després de comprovar a l'ordinador que en
efecte vam pagar les taxes que ens indicaven, em diu que passarà
l'avís per que no deixin més missatges. Gràcies xata!
Al trucar
a FedEx, directament la "repre" em diu que a ella al seu ordinador
li surt que està pagat…
"I com pot ser que FedEx m'hagi
enviat no una sinó dues cartes avisant que no estava pagat!? Acostuma
a passar això? T'ho pregunto per què fa res he tingut el mateix
problema amb UPS…"
"Jo no tinc constància que acostumi a passar,
però de vegades els sistemes informàtics ja les fan aquestes
coses…"
Ara només falta que
arribi un altre missatge de veu i una altra carta… tenen
els pebrots quadrats!!
miércoles, 29 de octubre de 2014
Colors
Una de les coses bones de Vancouver, és que hi ha moltes zones verdes. Caminant pels carrers (excepte als carrers "comercials") t'hi trobes gespa a banda i banda del "pathway" i un fotimer d'abres enormes (infestas d'aranyes... i d'esquirols). Pots caminar carrers i carrers sense veure més que cases baixes, amb jardins amb gronxadors pels nens, taules, barbacoes...
No tindria la sensació d'estar en una gran ciutat si no fos per les grans distàncies. Les dues primeres setmanes, vaig tenir la sensació d'estar en un poble enorme.
A uns dies de Halloween i amb botigues i cases decorades amb carabasses, esquelets, bruixes i teranyines, hem arribat a la tardor. Es passen setmanes senceres sense deixar de ploure i a la mínima que surt el sol, (o si plou poc) sents la necessitat de sortir al carrer. Suposo que deu ser algo biològic. Necessitem que ens toqui el sol i si ets de Barcelona, encara més.
Les fulles dels arbres s'han tornat de colors. N'hi ha de marrons, vermelles, verdes, grogues, taronges i d'un granat que sembla violeta depenent de com li toqui el sol. Els pacs són plens de fulles que han caigut formant una espècie de catifa de colorins. Molt maco.
Aquests dies estic escoltant Charlie Parker al meu mp3. Amb tot l'escenari i escoltant del millor Jazz Instrumental, caminar pel carrer em fa pensar en les pel·lícules de Woody Allen.
Ara només falta que m'el creui perl carrer i em doni feina a la seva propera pel·lícula!
No tindria la sensació d'estar en una gran ciutat si no fos per les grans distàncies. Les dues primeres setmanes, vaig tenir la sensació d'estar en un poble enorme.
A uns dies de Halloween i amb botigues i cases decorades amb carabasses, esquelets, bruixes i teranyines, hem arribat a la tardor. Es passen setmanes senceres sense deixar de ploure i a la mínima que surt el sol, (o si plou poc) sents la necessitat de sortir al carrer. Suposo que deu ser algo biològic. Necessitem que ens toqui el sol i si ets de Barcelona, encara més.
Les fulles dels arbres s'han tornat de colors. N'hi ha de marrons, vermelles, verdes, grogues, taronges i d'un granat que sembla violeta depenent de com li toqui el sol. Els pacs són plens de fulles que han caigut formant una espècie de catifa de colorins. Molt maco.
Aquests dies estic escoltant Charlie Parker al meu mp3. Amb tot l'escenari i escoltant del millor Jazz Instrumental, caminar pel carrer em fa pensar en les pel·lícules de Woody Allen.
Ara només falta que m'el creui perl carrer i em doni feina a la seva propera pel·lícula!
viernes, 3 de octubre de 2014
East Hastings
Com de moment la Bàrbara encara no ha trobat temps per escriure res al blog, em toca a mi donar la llauna un altra vegada!
Diumenge passat, vam veure en un diari gratuït, l'agenda de concerts de Vancouver. Justament aquella mateixa tarde, tocaven els Crowbar. A mi la banda no em sonava de res, però que la Bàrbara em va assegurar que eren molt bons (no ho eren...).
Vam anar a comprar tickets a una botiga de discos, vam sopar i vam agafar el bus de camí al Rickshaw Theatre, un local a East Hastings.
East Hastings és a l'est del Downtown. Vindria ser com un Badalona de Barcelona(salvant les distancies, és clar).
Ja ens havien advertit que East Hastings no era la millor zona per anar i que era algo perillós. Nosaltres, pensant que aquests canadencs són una mica finolis i que no podia ser massa pitjor que el Raval de Barcelona, ens vam quedar amb la boca oberta quan l'autobús va tombar a l'esquerra per East Hastings Street.
De sobte, vam veure una marea de gent apilada a banda i banda del carrer. Era com les rambles dels drogoaddictes. Ja sabíem que n'hi havia, però no ens imaginàvem que fos tan exagerat.
Mentre l'autobús avançava, el nombre de gent tirada al carrer amb tot de carros de supermercat i andròmines, no va disminuir fins a arribar al nostre destí.
És evident que hi ha un problema ben gros! A la resta de Vancouver no s'hi veuen aquest tipus de coses. Sí que hi ha àrees de la ciutat (normalment al Downtown) on s'hi veu gent una mica "estranya", però per norma general, fora d'aquestes zones, Vancouver sembla un lloc molt tranquil ( de vegades massa tranquil) i quasi "idíl·lic".
Què hi fa tota aquella gent allà? i per què són tots allà i no a altres zones??
Al cap i a la fi, ens van explicar que East Hastings és on es mou tota la droga i per això són tots allà.
Però la ciutat hi fa alguna cosa per posar-hi remei? I si està fent alguna cosa, no està funcionant en absolut, perquè tota aquella gent segueixen tirats als carrers.
No tot podien ser arbres i gent super amable...
La foto del carrer no la vam fer nosaltres, l'he agafat del següent blog (http://davidwarkentin.blogspot.ca/2013/02/kids-on-block.html) per tal de que us pogueu fer una idea.
Diumenge passat, vam veure en un diari gratuït, l'agenda de concerts de Vancouver. Justament aquella mateixa tarde, tocaven els Crowbar. A mi la banda no em sonava de res, però que la Bàrbara em va assegurar que eren molt bons (no ho eren...).
Vam anar a comprar tickets a una botiga de discos, vam sopar i vam agafar el bus de camí al Rickshaw Theatre, un local a East Hastings.
East Hastings és a l'est del Downtown. Vindria ser com un Badalona de Barcelona(salvant les distancies, és clar).
Ja ens havien advertit que East Hastings no era la millor zona per anar i que era algo perillós. Nosaltres, pensant que aquests canadencs són una mica finolis i que no podia ser massa pitjor que el Raval de Barcelona, ens vam quedar amb la boca oberta quan l'autobús va tombar a l'esquerra per East Hastings Street.
De sobte, vam veure una marea de gent apilada a banda i banda del carrer. Era com les rambles dels drogoaddictes. Ja sabíem que n'hi havia, però no ens imaginàvem que fos tan exagerat.
Mentre l'autobús avançava, el nombre de gent tirada al carrer amb tot de carros de supermercat i andròmines, no va disminuir fins a arribar al nostre destí.
És evident que hi ha un problema ben gros! A la resta de Vancouver no s'hi veuen aquest tipus de coses. Sí que hi ha àrees de la ciutat (normalment al Downtown) on s'hi veu gent una mica "estranya", però per norma general, fora d'aquestes zones, Vancouver sembla un lloc molt tranquil ( de vegades massa tranquil) i quasi "idíl·lic".
Què hi fa tota aquella gent allà? i per què són tots allà i no a altres zones??
Al cap i a la fi, ens van explicar que East Hastings és on es mou tota la droga i per això són tots allà.
Però la ciutat hi fa alguna cosa per posar-hi remei? I si està fent alguna cosa, no està funcionant en absolut, perquè tota aquella gent segueixen tirats als carrers.
No tot podien ser arbres i gent super amable...
La foto del carrer no la vam fer nosaltres, l'he agafat del següent blog (http://davidwarkentin.blogspot.ca/2013/02/kids-on-block.html) per tal de que us pogueu fer una idea.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)